Moltes són les històries populars grabades a la memoria dels crevillentins. Contes que han passat de generació en generació, que ens han arribat des dels nostres avis fins a nosaltres i, ja adults, els recordem. Però la tradició no pot quedar-se estancada. Cada vegada son menys els jovens que reben aquestes rondalles, i es va perdent aquesta tradició oral que molts recordem amb tanta tendresa.

Aquesta recopil·lació de contes i rondalles són les que més recorde de la meva infantesa. Sorpren que algunes histories no son recomanables per a xiquets, però probablement per aquest motiu algunes es van quedar a foc dins de la meva memoria, i sempre les recordaré i em faran somriure.

L’abonador del Fondó

Narrador: el Pepe el Tocó

Lʼabonador del Fondó era uno
que no tenia ni un duro, però volia
casar-se en una que tenia diners. I
seʼn va i busca un amic i li diu:
—Xe! Tot lo que diga jo, tu tens
que abonar-me, eh? Tens que dir
bastant! Perqué vull casar-me en la
fulana eixa que té quartos i, i jo no en
tinc ninguno.
—Pos anem!
—Buenas!
—Buenas! Que venim a buscar a,
a parlar en son pare de… la Marina —que li dien Marina a aquella— i ,
i volia demanar-li la mà, pa casar-me en sa filla.
—Bueno, i tu qué portes aquí de dot?
—Jo? Pues porte unes cabretes.
I fea l‘altre:
—Cabretes? Ganados!
—Bo, bo, bo, bo! I finques? —Diu.
—Finques? Pues uns terrenets que tinc, unes tafulletes.
—Tafulletes? Té tafullotes! Té uns bancalots!
Diu:
—I qué més?
Diu:
—Pues tinc unes vaquetes.
—Vaquetes? Este té una manada de vaques! He!
Diu:
—I que més?
Diu:
—No, no, ja no tinc més, lo únic que sóc un poquet aixina cegalloset.
—Cegalloset? Este és cego remoto! Este no se veu res!
El tiren de sa casa!

 

T’estime més que un bon cagar

Narradora: la Loli la Palmereta

Pos això era un noviatge que se nʼanava a festejar, i sempre li dia
lo mateix:
—Te vull més que a un bon cagar. Te vull més que a un bon cagar.
I sempre li dia lo mateix. Aquella fea:
—El tonto este sempre me diu lo mateix.
Tornava altra volta:
—Te vull més que un bon cagar.
I fea:
—Pos vaia pallasso este! Sempre me diu lo mateix.
Sempre li dia lo mateix. Bueno, que allega que se casen, i entonces
agarra i seʼn van al camp. I ella anava dalt dʼuna mula i li dia a ell:
—Para, que mʼestic fent del cos. Para, que necessite baixar.
I aquell, com més li dia això, fea:
—Arre mula! Arre mula!
Més arreava la mula. […]
—Para-me, que no puc aguantar-me, que no puc, que no puc!
I aquell:
—Arre mula!
No li fea ni cas. Bueno, a ultima hora, quan ja va vore que rebentava,
ja havia donat tant de quefer, apara la mula i entonces abaixa. I entonces,
quan ja fa lo seu, puja i fa:
—Ai! Senyor, que bo és un bon cagar!
I ell li contesta dient:
—Tʼho dia i no t‘ho creïes.

 

Santa Llúcia, santa Àgueda i santa Catalina

Narradora: la Maria Teresa la Brufaua

santa agata o agueda
Santa Àgueda
santa lucia
Santa Llúcia

Que eren germanes: santa Llúcia, santa Àgueda i santa Catalina. I
son pare se veu que seria un home molt, molt, molt roín, jo qué séc! A
santa Llúcia diu que li va sacar es ulls, a santa Àgueda li va tallar es
pits i a santa Catalina la va nyigar a una roda. Per això que se veu, dia
de sant Jaume, quant ix el sol, diu que mires i veus la… se veu la roda
de santa Catalina. Diuen, no hu séc jo, això dien denans. […] Pues vaia
home més roín, vamos! [Filla de la informant: Sí, però com el Senyor
era tan bo, li va posar a santa Llúcia es ulls, nincà més bonicos que es
que tenia.] I santa Àgueda es pits també. [Filla: a Santa Catalina qué
li va posar?] Pos no, pos que no li va passar res! Un milacre, te pareix
prou? Nyigar-la en la roda eixa i no passar-li res? Això.

 

 

300px-Michelangelo_Caravaggio_060
Santa Catalina

 

El conte de l’enfadós

Informant: Vicent-Josep Pérez

—Vols que te conte el qüento de lʼenfadós?
—Sí.
—Jo no vull que me digues que sí, jo vull que me digues que si vols
que te conte el qüento de l‘enfadós.
—No.
—Jo no vull que me digues que no, jo vull que me digues que si vols
que te conte el qüento de l‘enfadós.
[Es repeteix sempre la mateixa pregunta, qualsevol que siga la
resposta, per tal de fer enrabiar els xiquets]

 

La freixureta del mort

 

Narradora: @monicagmas
El meu avi em contava aquesta història de terror quan era menuda, i per algun motiu ès una de les que millor recorde i que més m’han agradat sempre. L’avi la nomenava “La Marieta i el mort”. I deia així:

Marieta era una noia a la que sa mare mana a comprar freixura a la carniceria, però ella es gasta els diners en golosines i bolleria. Així que se’n va cap al cementeri, i justet acabaven d’enterrar un mort, pel que la Marieta decideix sacar-li la freixura i llevar-la a casa. La mare la cuina, però ella no se la menja.
—Que tu no dines?— li pregunta.
—No, jo no vull— li contesta rient-se.
Ja per la nit, la Marieta està gitada al llit i de repent sent alguna cosa en les escales. Era el mort, que venia buscant la freixura robada.
—Marietaaaa… Vaig per el primer escalóooo…— diu el mort mentre puja.
—Ai, mare! Ai, pare!— crida amb por.
—Calla, que ja se’n anirà!— repliquen.
Però el mort torna:
—Marietaaa… Vaig per el segon escalóooo…
La Marieta torna a cridar els sus pares, però com que s’ho prenen a broma, i llavors el mort aplega al llit de la Marieta, i li furta la freixura.

Untitled (3)
El mort

 

Fonts:
Crevillent, l’etnografia d’un poble. Quaderns d´Antropologia, Etnografia, Història Vol. 2